¿Quién manda aquí?

¿Estamos intervenidos o qué?

El asunto no deja de estar de actualidad: últimamente nos preocupa mucho nuestra propia soberanía. Desde que la crisis económica que no era crisis ni económica supusiera el mayor golpe a las sociedades occidentales desde el crack del 29 (sin contar la segunda guerra mundial), los más avispados de este país se han dado cuenta de que estamos intervenidos. Los maledicentes advierten que aquella reducción de sueldo de los funcionarios (hace ya más de un año) fue el inicio de una intervención económica que ha ido a más. En tonos apocalípticos, anunciando el fin del estado, la soberanía y el país, otros dicen que la reciente reforma de la constitución ha sido impuesta por el Banco Central. Los más progresistas aspiran incluso a“cobrar” por la intervención y reivindican que España tenga un mayor peso en Europa, ya que es allí donde se decide lo más importante de nuestra economía, nuestra agricultura, etc. Europa parece haberse convertido en uno de nuestros problemas: nos han robado la soberanía.

La actitud es muy española: salvando mucho las distancias, y en un contexto totalmente distinto, recuerda a aquel “Que inventen ellos” unamuniano, que a su modo venía a renegar de Europa como idea, como proyecto. Y es que ahora nos sentimos intervenidos, pero nadie albergaba tal sentimiento cuando Europa significaba fondos económicos, planes de desarrollo local y miles de millones para que España pudiera acercarse un poco a los países de cabeza. Eso era un proceso de integración política, solidaridad continental o cualquier otra cosa. No era intervención, faltaría más. Y el cinismo alcanza su grado sumo cuando se critica la actitud “prepotente” de Francia y Alemania: y es que es fácil imaginarse que si España fuera “la locomotora” de Europa, enviaría el dinero a los países que lo necesitaran sin ningún tipo de prestación ni contrapartida, sin esperar que al menos el país que lo recibe tome las medidas necesarias para que ese dinero se emplee de una manera eficaz.

El problema de fondo se remonta a hace unos 25 años. Visto lo visto, parece que hay quien no entiende muy bien qué significó entoces ingresar en la Unión Europea. Es necesariamente una pérdida de soberanía. Crear una gran unión política es dejarse intervenir, nos guste o no nos guste. A medio o largo plazo, crisis como la que estamos viviendo ponen de manifiesto una decisión sin marcha atrás: o nos unimos de verdad o damos marcha atrás. Unirse de verdad implica crear un gobierno económico, que mire por el interés de la comunidad, no de un país particular. Implica tener una política internacional común y, por qué no, servicios comunes de seguridad. Si está garantizada la movilidad de estudiantes, la moneda común debiera ser símbolo también de unas prácticas económicas comunes. Desconozco si Europa es el problema o la solución. Pero lo que sí creo es que en los últimos meses he escuchado y leído las opiniones más cínicas e hipócritas sobre la unión de los últimos años. Una mala señal: el cinismo y la hipocresía son compartidos por los que presumen de conservadores y por los que hacen lo mismo respecto a su progresismo. Será que los extremos se tocan…

www.boulesis.com

Justicia y no venganza

De tiranos y terroristas y lo que el estado ha de hacer con ellos.

En los tiempos que corren, es difícil tener que explicar en 4º de ESO. en qué consiste la democracia. Surgen problemas con una idea tan sencilla como la siguiente: en democracia se decide por medio de la palabra, y no por la fuerza. Al momento se discuten muchos ejemplos, recientes y no tanto, en los que los alumnos detectan que esto tiene algo de engaño y milonga. La política no sólo usa la palabra, sino que países que incluso presumen de democracia ante otros actúan imponiendo su fuerza. La muerte de Bin Laden es un caso claro: en lugar de poner al líder de Al Qaeda ante los tribunales, se tomó la decisión de matarlo. Lo mismo ha ocurrido con Gadafi, cuyo cadaver ha sido el más expuesto en los telediarios de toda la historia reciente. Y no es que sobraran las imágenes: lo que estaba de más era la acción misma de ejecutar al tirano. Frente a estas acciones en las que volvemos a revivir la barbarie y vemos el rostro más terrible del ser humano, es preferible tomar otras referencias, como la condena a cadena perpetua de los torturadores durante la dictadura argentina.

Es posible que quienes en su día detuvieran a los torturadores desearan acabar con ellos al momento. Sin embargo, fueron capaces de vencer este instinto y de cumplir con la ley. Todos lo sabemos: en un sistema democrático son los jueces los que han de velar por el cumplimiento de las leyes y sólo a ellos les compete el infringir castigos y penas. La venganza no puede equipararse nunca a la justicia, y la diferencia es esencial para la democracia: mientras que la primera es decidida por una sola persona de manera unilateral, la segunda corresponde a toda la sociedad que es el fundamento último de la ley que ha de tener en cuenta el juez a la hora de decidir la sanción correspondiente. La legitimidad de la decisión que tomaron ayer los jueces descansa en el propio pueblo argentino. Y tiene, además, el especial valor de que en este caso ellos mismos han sido capaces de revisar su propia historia, poniendo a cada uno en el lugar que le corresponde.

En teoría política hay una expresión que resume la oposición entre justicia y venganza: el imperio de la ley. Esta expresión quiere decir que las leyes están por encima de los individuos, y que todos, incluidos los representantes de los distintos poderes, están sometidos a estas leyes. Sabemos que el poder cuanta con sus propios mecanismos y resortes para ir esquivando las condiciones que la ley establece. Pero esto no resta ni un ápice de razón a la defensa de la democracia: cada vez que ajusticiamos a un tirano sin juicio previo, o cada vez que ignoramos una ley estamos debilitando nuestro sistema político, alejándonos de la democracia y acercándonos más hacia una autoritarismo totalitario. La democracia se está haciendo todos los días en los gestos más pequeños, no sólo en los grandes titulares.La muerte de Gadafi y Bin Laden fue una venganza. La sentencia argentina es un ejemplo de justicia. La única manera de vencer al terror definitivamente, tanto al ejercido por el estado como por cualquier otro grupo, pasa por la justicia. Por esa justicia que, con todas sus imperfecciones y limitaciones, hacen los hombres a través de las leyes. La venganza nos devuelve a la barbarie. Somos nosotros los que elegimos.

www.boulesis.com

La República de Plató: Llibre II

GUIA DE LECTURA

• 

  Proposta de Sòcrates: considerar la justícia de primer en l'estat i en els assumptes més importants

  Temes tractats: justícia i injustícia

Resum del capítol: Sòcrates es proposa definir la justícia i la injustícia en la societat. Decideix començar per la ciutat perquè, segons ell la justícia és més obvia. Estableix una comparació entre la mida de les lletres i la assimilació de la justícia. Així doncs, les lletres grans corresponen a la justícia dins la ciutat i les lletres petites a la justícia dins l'individu.

Fragment més significatiu: “Potser en un objecte més gros hi hagi una justícia més grossa i més fàcil d’assimilar. Per tant, si ho voleu, primer mirarem què és la justícia a les ciutats, i després ho examinarem igualment en cada persona: observarem la paritat del que és més gros en la figura del que és més petit” p. 52

• La fundació de les ciutats; les professions més necessàries

  Temes tractats: les necessitats, la repartició de les professions

Resum del capítol: Sòcrates afirma que les necessitats són l'origen de la creació de les ciutats, ja que les nostres carències són resoltes gràcies al treball dels demés. Parteix de tres necessitats fonamentals -el menjar, l'habitatge i la roba- i argumenta la necessitat d'afegir més treballadors que puguin dur a terme aquests tres pilars, com serien el comerciant, el pagès, el pastor, el paleta, l'arquitecte o el teixidor.

Fragment més significatiu: “Una ciutat neix [...] perquè ningú de nosaltres no és autàrquic, sinó mancat de moltes coses. [...] La primera i màxima necessitat és la provisió de queviures, [...] la segona és l’habitatge, i la tercera el vestit” p. 53

• Necessitat de mercaders i d'obrers

  Temes tractats: comerç, força i convivència dels ciutadans

Resum del capítol: Apareix la necessitat de bescanviar allò que cadascú elabora, perquè voldrem comprar el que els altres produeixen. Poc a poc es crea un mercat d'intercanvi i neix l'ofici de comerciant. També cobren importància els obrers, que proporcionen la segona necessitat bàsica: l'habitatge.

Fragment més significatiu: “A la mateixa ciutat [...] tot comprant i venent [...] ens resultarà un mercat, i la moneda com a signe d'intercanvi” p. 56, “Hi ha uns altres servidors [...] que [...] venen la seva força com un servei, i del preu en diuen sou; són els [...] obrers” p. 57

• Creixença de la ciutat

  Temes tractats: justícia i injustícia, professions variades

Resum del capítol: Sòcrates decideix fer créixer la ciutat amb altres professions de menys importància per aixi poder examinar més fàcilment com s'hi reflecteixen la justícia i la injustícia. No es centra com fins ara en les coses imprescindibles com la salut, sinó en el volum de la ciutat i en els seus habitants, amb el constant l'objectiu -encara no assolit- de definir la justícia.

Fragment més significatiu: “No ens limitem a veure com neix una ciutat, sinó una ciutat opulenta [...] perquè en examinar-la potser podrem veure per on [...] broten la justícia a la injustícia. [...] Ens cal engrandir altre cop la ciutat, perquè la que fruïa de salut ja no ens basta; haurà de créixer en extensió i en uns habitants que fins ara a les ciutats no eren imprescindibles” p. 58-59

• Origen de la guerra; necessitats dels exèrcits

  Temes tractats: riqueses, territori, experiència i valor de les coses

Resum del capítol: Definim en aquest apartat quina raó ens porta a fer la guerra: la manca d'espai per viure. El creixement de la ciutat implica el creixement del territori, i la lluita armada sembla aquí l'única solució per emparar-se d'aquest espai vital. Sòcrates no jutja si la guerra és bona o dolenta, justa o injusta, correcta o errònia. Només determina el seu origen.

Fragment més significatiu: “I el territori, que abans bastava per nodrir els que hi havia, ara passarà a ser massa petit [...] Per tant, haurem de retallar per a nosaltres el territori dels veïns”, p. 59

• El bon soldat: coratge i braó, però també delicadesa envers els aliats

  Temes tractats: importància dels soldats a la ciutat, valors i competència

Resum del capítol: Sòcrates vol definir el model de soldat per a defendre la ciutat: ha de ser intel·ligent, àgil, robust i valerós, però també amable amb els ciutadans. Tot i que sembla impossible trobar totes aquestes qualitats tan contradictòries en una mateixa persona, Sòcrates ens proposa un exemple molt encertat: el gos, que és afectuós amb aquells que coneix i inflexible amb els desconeguts.

Fragment més significatiu: “Cal [...] que els guardians siguin amables amb els conciutadans, però ferotges amb els enemics” p. 62

• L'índole del guardià ha de ser filosòfica

  Temes tractats: valors interns del soldat

  Resum del capítol: Per a poder ser amable amb els conciutadans, el guardià ha de tenir una naturalesa filosòfica. Aleshores cal plantejar-se la manera de reunir totes aquestes virtuts, d'entrenar els guardians per defensar la justícia i combatre la injustícia. Els soldats seran doncs l'imprescindible peça del joc que ens permetrà trobar la resposta a la pregunta inicial.

  Fragment més significatiu: “L'home que ha d'arribar a guardià ha d'afegir a la fogositat una naturalesa filosòfica” p. 64

  
  

Els sofistes i Sòcrates

• Semblançes

1. Interès per l'home: L'home (ciutadà) és el destinatari últim de la filosofia. Tant per a Sòcrates com per als sofistes, les qüestions polítiques i morals són el centre de la seva preocupació. Es pregunten com cal obrar per ser un bon ciutadà.

2. Interès pel llenguatge: En Sòcrates trobem un profund convenciment que la veritat neix a través del diàleg (oratòria). I en el cas dels sofistes, la retòrica és l'eina que tenen per manipular el coneixement (demagògia). En el fons tots dos manifesten un interès pel llenguatge perquè és fonamental en la vida grega el paper de l'àgora com a lloc de debat.

3. La recerca d'influència social: Tant Sòcrates com els sofistes volen tenir pes en la societat (tenen deixebles, les seves opinions són escoltades...), però utilitzen la seva influència d'una manera diferent. Sòcrates s'autoconsidera un educador de la ciutat i no un polític. Busca més una influència sobre la moral de la ciutat, mentre que els sofistes, en canvi, tenen més influència política.

• Diferències

1. De caire metòdic: El mètode socràtic és el diàleg. La paraula és un instrument per arribar a la veritat. Defensa l'intel·lectualisme moral (tot home bo és savi, tothom coneix interiorment el bé). En canvi els sofistes tenen com a mètode la retòrica. Usen la paraula per aconseguir el poder, creuen que tot és opinió i, per tant, no hi ha veritat. Defensen el convencionalisme moral.

2. Sobre el seu ideal: L'ideal socràtic és aconseguir la felicitat. En canvi pels sofistes l'ideal és aconseguir l'èxit, especialment l'èxit polític.

3. De caire pedagògic: Sòcrates fa el seu ensenyament gratuït per les places i carrers, d'una manera informal, dialogant amb tothom. Els sofistes, en canvi, cobren i s’adrecen només als joves rics que els poden pagar.

4. Conseqüències: Sòcrates vol fonamentar la filosofia, a través de definir els conceptes ètics (què és el Bé, què és la veritat...). Els sofistes, en canvi, prediquen l'escepticisme i el relativisme.

Sòcrates (vocabulari)

Bé: Qualitat moral que ens porta a la felicitat

Sòcrates: Filòsof que va dir: “és millor ser víctima d’una injustícia que ser injust”

Retòrica: Art que permet fer que un individu descobreixi per si mateix la veritat, a partir de preguntes ben dirigides i del diàleg

Docta ignorància: Només sé que no sé res

Llevadora: L’ofici que exercia la mare de Sòcrates, i amb el qual ell se sent vinculat

Definició de filòsof: Sòcrates és el primer a emprar el mot Filo-Sofos (el qui estima la saviesa, l'amic de la saviesa) per comptes de Sofos (savi). Per a Sòcrates la saviesa és una cosa que ningú posseeix. En tot cas l'home aspira a, desitja, saber. Per això el diàleg i el debat són les eines del coneixement.

Relativisme: Sòcrates es manifesta radicalment contrari al relativisme dels sofistes. Pensa que els valors morals existeixen realment, no depenen de les circumstàncies, són absoluts.

Ironia: Ironia socràtica, manera de demostrar a una persona que diu que sap, que, en realitat, no sap i fer-la caure en contradiccions. La ironia és un moment a través del qual es vol donar a entendre la falsa consciència.

Maièutica: En grec, maieuo significa: "donar a llum" "ajudar a néixer". Sòcrates ajuda a néixer la veritat, que d'alguna manera tots portem al nostre interior, través d’una sèrie de preguntes orientades. Si la seva mare era llevadora d'infants, ell es considera també parter de la veritat.

Docta ignorància: Només se que no sé res. Concepció de la saviesa. Obrir l'ànima a la possibilitat del coneixement, no ser dogmàtic. Mai no hi pot haver ciència si prèviament no acceptem posar tot el nostre coneixement en dubte i en crisi.

Moral: Estudi de la conducta humana segons els principis de bé i mal. Sòcrates creu que la moral és quelcom objectiu, té un fonament que es troba en l'ànima. Considera que els conceptes morals tenen valor universal i actuen com una exigència interna de la raó.

Escèptic: La paraula grega esceptis significa "observar curosament". L´escepticisme és una teoria que diu que no hi ha res que sigui veritablement cert. Sòcrates crítica l´escepticisme dels sofistes i defensa que hi ha valors universals, indubtables.

Ateu: Sòcrates no és ateu de cap manera, però el condemnen per no creure en els déus de la ciutat. El seu crim és l'asebeia, delicte que al mateix temps era polític i religiós. No creure en els déus de la ciutat equivalia a dir que no creia en la ciutat, i pervertir intel·lectualment els joves volia dir atemptar contra el futur de la ciutat (els joves són sempre el futur). Amb l'expressió "els déus de la ciutat" és vol dir aproximadament: "l'important de la ciutat". Sòcrates, en canvi, proposa que l'únic déu important, el déu autèntic, és el déu interior (daimon), la veu de la consciència interior.

Virtut (areté): Per a Sòcrates les virtuts fonamentals són les morals. Només la virtut ens fa feliços. Tot home just és savi perquè la saviesa no és una posició teòrica, sinó una forma pràctica d'encarar la vida. Ser savi és viure bé.

Els sofistes (vocabulari)

• Característiques

Nihilisme ontològic: No existeix un ésser substancial i permanent al canvi

Fenomenisme: L’aparença és l’única forma de ser real

Subjectivisme: L’home és l’únic criteri de veritat dels judicis

Sensisme: L’experiència és l’única font de coneixement

Escepticisme: No existeix veritat universal

Convencionalisme: Base de les lleis, la societat no és un fet natural sinó que és el resultat d’un pacte

Positivisme: Les lleis jurídiques i morals han estat dictades pels homes, no pels déus

Relativisme: Les veritats depenen de qui les anuncia

• Vocabulari

Protàgores: Sofista relativista

Gòrgies: Sofista escèptic

Oratòria: Art d’expressar-se, de parlar en públic

Retòrica: Art de l’eloqüència, de l’expressió oral i escrita

Demagògia: Mala política que es basa en afalagar i manipular l’electorat

Isonomia: tothom és igual davant de la llei

Antilogia: Contradicció entre dos textos, expressions o idees

Democràcia: Forma política que en ella sempre guanya la decisió majoritària

Nomos: Llei social sofista, que sempre es pot modificar si la majoria ho decideix

Llei social: Allò que depèn dels homes

Llei natural: Allò que no depèn dels homes

Physis: Natura

Els presocràtics (vocabulari)

4 Elements: Teoria de Empedocles sobre l’arkhé de les coses, que esta formada pels 4 elements: terra, aigua, foc i aire.

Aigua: Arkhé segons Tales de Milet. Tot està constituït per aigua, la terra flota sobra l’aigua, els éssers vius necessiten l’aigua per viure.

Aire: Arkhé d'Anaxímenes, que observava que la mateixa respiració era com el principi de vida.

Amor: Font de creativitat descobert per Empèdocles.

Apeiron: Terme utilitzat per Anaximandre. És com a principi i element de les coses existents, i que conté la causa tota del naixement i la destrucció del món.

Arbitrarietat: Acte contrari a la justícia, a la raó, a les lleis, etc.

Arkhé: L’origen de tot.

Àtom: Éssers infinits que no es poden dividir-se més, anomenats per Demòcrit.

Canvi: Concepte que denota la transició d’un estat a un altre.

Dialèctica: Llei natural de Heràclit que ordenava els canvis.

Ésser: Arkhé segons Parmènides que creia que ho era tot, que era increat, immòbil, indefinit i complet.

Foc: Per Heràclit era l’arkhé, però amb un sentit metafòric. Ens permet la vida i la intel·ligència.

Harmonia: en grec significa unió, acoblament. Segons Heràclit l’harmonia dels contraris creia el fet d’existir tensions oposades per mantenir un equilibri dinàmic, una harmonia, era la força que mantenia l’univers.

Homeomeria: Arkhé segons Anaxàgores, creia que eren unes petites llavors que tenen tots els éssers. Llavors, un ésser és aquell ésser ja que té més homeomeries del ésser que és.

Logos: Pensament racional que a partir de la raó deia que no hi ha res que passi per arbitrarietat.

Mite: Pensament irracional en que es creia que les coses passaven per raons d’uns éssers divins.

Necessitat: Propi de les lleis naturals.

No - ésser: Parmènides creia que el no – ésser no existia, que no podia ser.

Nombre: Arkhé segons Pitàgores. Els pitagòrics creuen que tot està creat i regit per els nombres i les matemàtiques.

Nôus: Segons Anaxàgores, era la intel·ligència, un amor intel·lectual que ordenava les homeomeries i les distribuïa com cal.

Odi: Segons Empedocles, era el contrari del amor, que disgregava i corrompia.

Opinió: És la manera de veure les coses dels sentits que Parmènides afirmava. Al estar governada pels sentits i no per la veritat. És la via incorrecte que s’ha de seguir.

Panta rei: Segons Heràclit, llei que deia que tot flueix, que està en constant moviment.

Physis: La realitat natural.

Transmigració: Segons Pitàgores, és quan l’anima immortal es canvia de cos.

Veritat: És la manera de veure les coses quan no és manipulat pels sentits que Parmènides afirmava. És la via correcte que s’ha de seguir.

Activitat 2: Els Sofistes i Sòcrates

Contesteu el qüestionari següent:

1. Explica en què consisteix el mètode socràtic.

Sòcrates deambulava per l'àgora i interrogava als ciutadans em dos etapes que es succeïen: la ironia i la maièutica. En primer lloc plantejava una pregunta i argumentava amb l'interlocutor per que s'adonés que no sabia res. En segon lloc el guiava amb preguntes fins la veritat absoluta.

2. Què és el bé i la veritat segons Sòcrates? Com estan relacionats?

Segons Sòcrates, el bé és la recerca de la bondat, la moral i ala felicitat. La força del bé és el coneixement, la No-Ignorància. La veritat és “allò que és”, i s'assoleix a través del bé. És la prova de que ja no som ignorants.

3. Compara les actituds filosòfiques sofistes amb el pensament de Sòcrates:

• Nihilisme ontològic: No existeix un ésser substancial i permanent al canvi (Gòrgies). Sòcrates diria que existeix.

• Fenomenisme: L'aparença és la única forma de ser real. Sòcrates pensa que els veritables valors no resideixen al cos sinó al coneixement i a l'ànim, al bé i a la felicitat. Tots aquest valors condueixen a la veritat.

• Subjectivisme: L'home és l'únic criteri de la veritat. Sòcrates discreparia.

• Sensisme: L'experiència és l'única font del coneixement. Sòcrates defensaria el racionalisme (raó) com al camí cap a la veritat i el bé.

• Convencionalisme: La societat no és un fet natural sinó el resultat d'un pacte. Sòcrates diria que és natural perquè l'ésser humà necessita viure en societat.

• Positivisme: Lleis jurídiques i morals establertes pels homes. Sòcrates afirmaria que les lleis són naturals, i adoptades pels homes.

• Relativisme: L'home és la mesura de totes les coses (varies veritats). Sòcrates afirma que només existeix una única veritat.

• Escepticisme: La veritat no existeix i no es pot conèixer. Per Sòcrates si que existeix i es pot conèixer mitjançant el diàleg.

4. Quin paper juga el llenguatge en els dos moviments filosòfics?

• Sofistes: la paraula és l''instrument de manipulació i de comunicació, l'eina per a assolir l'èxit en la política.

• Sòcrates: la paraula és el camí cap al bé, al diàleg és l'eina per descobrir la veritat i el coneixement.

5. Què penses de l'actitud de Sòcrates en referència als fets que el van portar a la seva mort?

Sòcrates va defensar el diàleg i l'argumentació en la política, però afirmava que sols una opinió raonada podia ser vàlida.

Va voler comunicar i transmetre el seu coneixement però va ser acusat de corrompre la mentalitat del jovent. Tampoc creia en els Déus atenencs, i aquestes van ser les raons de la seva condemna, que tot i així va defensar fins la seva mort. Ell afirmà: “Prefereixo patir una injustícia que cometre-la”.

Activitat 1: Filosofia presocràtica

Contesteu el qüestionari següent:

1. En quants períodes se sol dividir l’etapa de la filosofia grega? Quins són?

L'etapa de la filosofia grega se sol dividir en cinc períodes, que consten cadascú d'una petita part de la història del pensament. Emprendrem un viatge a través del temps.

• Període presocràtic – De què està fet el cosmos?

Aquesta primera etapa ocupa un lloc essencial en la història de la filosofia, ja que explica el seu naixement. Ens situem als segles VI i V aC, en un món regit pels Déus i els mites. Els filòsofs de l'època comencen a qüestionar les pautes de conducta que aquests marquen, i s'inicia el pas del mite al logos, el camí de la fe a la raó. Els pensadors volen trobar respostes, i tots es centren en l'Arkhé o Argé, l'origen de tot el que existeix. Alguns com Thales, Heràclit i Empèdocles troben la resposta en els elements, d'altres com Anaxàgores i Demòcrit afirmen que la ciència pot explicar la creació de l'univers, Anaximandre i Parmènides se centren la metafísica: l'ésser i el coneixement, i Pitàgores defensa el racionalisme matemàtic. La actitud crítica dels filòsofs i el seu raonament permet un canvi de mentalitat que ens ha influenciat fins a l'actualitat, on hem de saber pensar per nosaltres mateixos, perquè estem constantment sotmesos a resoldre situacions, problemes i a prendre decisions.

• Període humanístic – Com m'he de comportar?

Cap al segle V aC, la cultura grega va arribar al seu apogeu. Durant les guerres Mèdiques, els perses destrueixen gran part d'Asia Menor, tot i aixi l'esplendor cultural i polític de Grècia no cau. Va serl'època de la construcció del Partenó i de l'instauració de la democràcia com a sistema de govern, amb Pericles, gran orador i filòsof, com a governador d'Atenes. Neix llavors un model de ciutadàelaborat a partir dels conceptes de comportament ideal i ànima pura, anomenat Kalós Kai Agathós. Els pensadors de l'època reflexionen sobre els assumptes humans i comparteixen l'interès perl'individu com a membre actiu de la polis grega. Certs mestres s'uneixen sota el nom de sofistes (savis) i imparteixen una formació humanísticaadaptada al canvi democràtic, considerant-se experts en assumptes polítics i assegurant una educació de ciutadà exemplar. Afirmen que la paraula (el llenguatge) és la eina de poder del canvi. També apareix Sòcrates, considerat com el pare de la filosofia. Discrepa assegurant que la paraula és l'instrument de la veritat. Ell busca una definició per la ètica i les seves pautes.

• Període ontològic – Què és l'ésser?

Ens situem al segle IV aC, en una atmosfera de crisi social deguda a la pèrdua de la guerra contra Esparta. Apareixen llavors dos figures emblemàtiques de la filosofia grega, Plató i Aristòtil, que polemitzen sobre la pregunta metafísica més important de tots els temps: “Què és l'ésser?”. Segons Plató, l'ésser és les idees, que al seu torn serveixen de model per les coses materials. Existeixen doncs dos mons, el de les Idees Perfectes (els models) i el de les Coses Materials (les còpies). Per exemple, la idea de la Justícia fa néixer les lleis, la idea de l'Home fa néixer l'ésser humà (que no és perfecte, però ho intenta ser imitant el model de la idea). Aristòtil, per una altra banda, defensa la teoria del pack idees-coses, és a dir que la idea està en la cosa, sense les idees no poden existir les coses materials, per tant no pot existir l'ésser.

• Període ètic – Com ha d'actuar l'home savi?

Continuem endavant, i ens trobem ara al segle III aC. Després de la mort d'Alexandre Magne, les seves conquistes es van fragmentar i repartir entre els generals del gran rei, i es va estendre la cultura grega fins les fronteres de la Índia. L'Imperi es centralitza i les llibertats civils queden abolides. Comença un període de fort individualisme i desconfiança cap a la política i el poder. S'accentua la preocupació per la moral i la conducta individual; podem establir un paral·lelisme amb el període humanístic en aquest sentit. Neixen llavors tres escoles filosòfiques: els Estoics (autocontrol relacionat amb el dolor), els Epicuris (la felicitat i l'amistat han de substituir la política) i els Cínics (escèptics, neguen l'existència de la veritat i denuncien la injustícia social).

• Període religiós – Què hi ha més enllà de la vida?

Comença al segle II aC i dura fins els segles II-III dC, des de l'arribada dels Romans a Grècia fins la submissió religiosa de l'Imperi. És una època de decadència de la filosofia, tot i que es distingeixen dos grups principals: els Neopitagòrics (Pitàgores, dualisme ànima-cos, reencarnació) i els Neoplatònics (Plató, món de les Idees i món de les Coses).

2. A quina etapa de la filosofia grega pertanyen els estoics? I els neoplatònics?

Els estoics pertanyien a la etapa ètica. Els neoplatònics es van manifestar a l'etapa religiosa.

3. Escriu en 3 línies en què consisteix el “pas del mite al logos”.

El pas del mite al logos és una metàfora per explicar el naixement de la filosofia, el canvi que es va produir al segle VI aC, quan la observació i la raó van substituir la imaginació i la fe amb la intenció d'explicar i de donar sentit al món de manera més racional i crítica.

4. Com es poden classificar els mites?

Els mites poden classificar-se com a sagues, contes o mites:

• Les sagues relaten els orígens

- mites cosmogònics (creació del món)

- mites antropogònics (creació de l'home)

- mites teogònics (origen dels Déus)

- etiològics (origen de certes institucions)

• Els contes expliquen històries fantàstiques que pretenen divertir

• Els mites són relats filosòfics amb caràcter existencial, social i moral

- mites escatològics (vida del més enllà o fi del món)

- mites morals (el bé i el mal)

5. Quina és la intenció i el valor dels mites?

Els mites volen transmetre una lliçó de comportament, la seva intenció és educativa i els seus valors són humans, existencials, socials i morals.

6. Quins són els déus més rellevants en la mitologia grega? Per què?

En primer lloc trobem a Apol·lo com a representant dels Olímpics i dels déus aeris, i símbol de l'ordre i de l'harmonia. A continuació podem nombrar a Dionís, representant dels déus terrestres i metàfora de la agricultura i del vi. Aquests dos déus es consideren complementaris (ordre i desordre, harmonia i festa...) i eren venerats per igual pels grecs.

7. En què consisteix el “problema de l’Aletheia”?

En l'antiga Grècia, l'Aletheia o veritat era un privilegi, una eina reservada als Déus, respectats i venerats, per controlar la població. Es creia que només ells coneixien la veritat i decidien transmetre-la a través d'augurios o dels bruixots, per conseqüent tot home que volia descobrir la llum i despertar de la ignorància voldria emparar-se del poder diví, i seria sotmès al terrible càstig dels Déus.Aquesta contradicció va frenar el desenvolupament de la filosofia i de la intel·ligència, car qui gosava trencar les normes i iniciar el camí del raonament havia de trencar també amb els lligams religiosos i les creences culturals.

8. Quins són els factors que van fer possible el pas del mite al logos?

L'aparició d'una nova forma de pensament que trencava amb la fe i iniciava el camí de la filosofia va suposar un canvi important per els pensadors, que criticaven el mite i buscaven una nova via per explicar el sentit del món i el seu origen. Els factors van ser els següents:

• Factor econòmic: el comerç i el viatge van favoritzar l'intercanvi de cultures i mentalitats

• Factor sociològic: idea d'humanisme, d'igualtat i de raó

• Factor religiòs: llibertat religiosa, crítica de la superstició i dels mites per els científics

• Factor educatiu: participació política (discussió, diàleg) pensament NO dogmàtic

9. Quina diferència hi ha entre el plantejament filosòfic de Tales i el de Pitàgores?

Tots dos filòsofs van ser físics i matemàtics, però Tales optava pels elements afirmant que l'Arkhé era l'aigua, contràriament a Pitàgores, que assegurava que l'Arkhé eren els nombres, i que la matematització del món era el camí cap al Racionalisme.

10. En què consisteix la contradicció entre Parmènides i Heràclit?

Parmènides (filòsof de la permanència) negà el canvi i la possibilitat d'evolució, oposant-se a la teoria d'Heràclit (filòsof del canvi), que afirmà l'existència d'un moviment cíclic i etern i d'un fluix de raó universal (Panta Rei).

11. Quines de les teories dels presocràtics creieu que són més actuals?

La teoria de Demòcrit s'apropa sens dubte a l'actual explicació de la creació de l'univers i el naixement de la vida a la Terra: els àtoms. La seva visió materialista del món natural el va permetreusar la teologia per donar sentit a l'ordre el món.

Les emocions

L'ésser humà està compost de 5 grans dimensions: els plànols físic, biològic, emocional, intel·lectual i espiritual. Ens centrarem en la dimensió emocional com a nova definició de l'ésser huma: "l'ésser humà com a ésser emocional". És molt important conèixer-se a si mateix, com a condició necessària per a ser nosaltres mateixos i realitzar-nos d'una manera autèntica.

Molts confessen sincerament que no es coneixen. Uns altres volen arribar al seu jo i conèixer-se com són de debò, però no saben quin camí seguir ni menys encara quins passos són els primers en aquesta recerca sincera. No és fàcil l'accés al nostre jo doncs, segons Nietzche "cadascú és l'ésser més distant de si mateix". Som un misteri per a nosaltres mateixos.

El plànol emocional està constituït per sentiments que al llarg de la vida van gravant-se, arxivant-se i modificant-se. Són els sentiments que cada ésser humà va experimentant diàriament. Per mitjà d'ells ens formem els nostres records i la nostra imatge personal. Les emocions tenyeixen la nostra imatge personal actual i els nostres records, donant a cada ésser humà una empremta particular. Constituïxen la clau per a l'encontre amb l'altre, la clau per a l'ingrés en el seu món íntim.

La modalitat sensorial pròpia de l'espècie humana i la percepció tenyida d'emocions són les que donen a l'ésser humà la seva forma de "veure" el món. La realitat no obstant això és molt més complexa que el que la nostra modalitat perceptiva ens permet captar. Les bases intel·lectuals humanes només ens permeten aprendre una certa dimensió de la realitat, i acomodar-nos a ella.

En el pròxim treball, voldrem reflectir aquesta qualitat pròpia de l'home que és la de sentir, gravar sensacions i emocions en el nostre cervell i posteriorment tornar a experimentar-les. L'home no és un animal; però al llarg de la història hem pogut comprovar que s'ha comportat com un autèntic monstre envers la seva pròpia espècie.

Què és el que impulsa la raça humana a la violència, a l'odi, a tots aquelles sentiments que nosaltres considerem negatius?

Si som humans perquè sentim, raonem i vivim en societat, perquè s'ha produit tanta polèmica, tanta guerra, tants genocidis i barbaritats?

Som humans? O encara som animals en evolució?

Cap a on anem? Cap a l'intel·ligència o l'estupidesa? De nou cap a les nostres arrels o cap a la automatització del nostre planeta?

Activitat: l'ésser humà

1. INTRODUCCIÓ A LA TEORIA

a) Què és el que fa de l'ésser humà un animal diferent?

L’ésser humà es diferencia de la resta dels animals per la seva capacitat de processar informació. Aquesta eina li permet comunicar-se, dirigir el seu comportament, crear manifestacions culturals o fer-se preguntes. Aquest últim punt s’ha registrat com a comportament universal, i ens defineix com a humans.

b) Pensa en situacions en les que tinguem comportaments animals.

Podem pensar en sentiments i sensacions que ens fan actual de manera agressiva, animal:

1. El sentiment de gelosia, de possessió al veure la teva parella amb un altre.

2. La fam ens fa perdre el sentit del respecte i la raó; podem cometre atrocitats, robar, atracar, colpejar o matar per tal de poder menjar.

3. La protecció i la defensa de la família i els parents.

En la segona guerra mundial, podem citar el guetto jueu com a gran exemple de pobresa i fam. Tot i compartir una religió i una cultura, els presoners no dubtaven en robar i matar per poder menjar.

c) Pensa en comportaments d'animals que els facin semblar humans.

Els animals poden comportar-se de manera casi humana. Tots pensem en els micos i els ximpanzés, que se’ns assemblem físicament i dels que tots descenem, però la majoria dels animals demostren actituds humanes.

Per exemple, tots ells tenen com a instint la protecció de la parella o la defensa de les cries. Per als felins, l’ordre jeràrquic establert a l’hora de menjar la presa caçada és una de les regles més importants. També trobem el respecte als membres més vells del grup i la excepcional societat matrialcal en el cas dels elefants.

Una de les característiques de la raça humana sempre ha estat aquesta capacitat instintiva de comunicar-nos mitjançant el llenguatge (verbal i no-verbal). S’ha demostrat, però, que els ximpanzés poden arribar a aprendre uns 150 signes del llenguatge americà en 51 mesos, i més endavant 800, amb els estudis afectuats en 1960 dirigits pels científics Allen i Beatrice Gardner.

El ximpanzé en el que es va experimentar, a més de comprendre els signes, va tenir l’espontaneitat d’ensenyar el que havia après als demés ximpanzés. Això corrobora la seva capacitat memorística tan suficient i prou comparable a l’humana.

d) Què volem dir quan afirmem que som animals racionals?

Un ésser racional és capaç de pensar, de fer servir la raó com a eina per actuar i dirigir el seu comportament. Som animals racionals perquè no ens guiem pels nostres instints, sinó per el pensament racional.

e) Si la dignitat ens fa humans, com definiries la dignitat humana?

La dignitat humana es podria definir com la nostra raó de viure, el nostre orgull. Les teories religioses han defensat sempre la dignitat humana com una relació pròxima amb Déu, la nostra semblança amb la Divinitat.

f) Pensa situacions exemplars que demostrin la vida digna i una vida indigna.

Els drets humans, redactats al 1789 com a conseqüència de la Revolució Francesa i les idees il·lustrades, van afirmar que l’ésser humà havia de tenir una vida digna, amb uns drets i unes llibertats que poguessin dur-la a terme.

D’aquesta manera, es va definir la vida digne amb el respecte i la llibertat, el dret a la vida, a la educació, a la vivenda i a la sanitat. Una vida indigna no respectaria aquests principis; trobem exemples en el nostre dia a dia: un captaire, una persona que no pugui pagar-se el menjar, un nen sense escolarització o una dona analfabeta.

g) Llegeix els dos textos que segueixin i extreu les idees principals. Relaciona'ls amb la definició d'ésser humà.

El contingut del text 1 afirma que no existeix la realitat sense la consciència. Aquesta construeix el que veiem, el nostre món tal com se’ns presenta, però també és el límit de la nostra existència: “soc el que la meva consciència em permet saber de mi”, diu Michael Onfray. La consciència no pot romandre sense objecte, a excepció del desmai, el somni o la mort...

Després de llegir el text 2, podem afirmar que ens poden treure tot allò que és material, la roba, els objectes, la casa, la família... Però la dignitat romandrà sempre a dins nostre.Aquests dos textos tenen relació amb el concepte d’ésser humà ja que en ell predominen els valors de la consciència i es capaç de raonar, comunicar-se, i sobretot adaptar-se al entorn que li envolta i a partir d’aquest crear la seva pròpia realitat.

2. CREACIÓ VIDEOGRÀFICA

"L'ésser humà com a ésser emocional"